Pràctiques externes - Català / Castellà - Aula 4

Públic

En aquesta nova entrada em centraré a explicar una experiència que vaig tenir recentment a la classe de PAL (Projecte d’Àmbit Lingüístic) de 2n d’ESO A durant la fase d’intervenció acompanyada. Per explicar els fets, utilitzaré el model cíclic reflexiu de Gibbs, atès que permet modificar i millorar una experiència o situació repetida (Ornellas i García, 2021).

En relació amb la situació o experiència, fa una setmana vaig assistir a la classe de PAL de 2n d’ESO A de després del pati. Normalment, aquesta classe la fa una professora de llengua amb un orientador del curs, ja que es tracta d’un institut de Màxima Complexitat. En aquesta sessió, la professora de llengua no va poder assistir-hi per motius personals i únicament hi era l’orientador. Pel que he vist en altres sessions, la professora es dedica a explicar el temari i desenvolupar els sabers i, d’altra banda, l’orientador se centra més en la conducta dels alumnes.

Aquest és un grup que presenta múltiples dificultats, ja que la major part dels alumnes presenten conductes molt disruptives, fet que perjudica en el desenvolupament de les classes.

Tornant a la sessió, la professora havia encomanat uns deures, per tal que els alumnes poguessin aprofitar igualment la sessió per avançar en la matèria. L’orientador els va detallar el que havien de fer de forma autònoma. Bàsicament, havien de corregir unes presentacions d’uns anuncis i, més tard, sortir a la pissarra a presentar-los. Una vegada finalitzats aquests exercicis, els alumnes havien de completar un dossier relacionat amb l’accentuació i el tipus de les paraules.

Durant tota la sessió, la major part dels alumnes no van voler treballar i es molestaven entre ells. L’orientador no podia motivar-los i cadascú feia el que li semblava. En finalitzar la sessió, l’orientador va utilitzar el carnet de seguiment on va especificar el comportament de l’alumnat més disruptiu.

Els meus sentiments durant aquesta classe van ser diversos. D’una banda, em semblava curiós que gairebé tothom mostrés conductes disruptives. D’altra banda, sentia frustració al veure als alumnes d’aquesta manera. La veritat és que em va impactar la passivitat de tothom i, sobretot, les faltes de respecte continuades. Pel que em va comentar més tard l’orientador, ell també se sentia impotent i dubtava del seu propi pla d’actuació, atès que afirmava que no funcionava i que s’havia de redefinir.

En general, quant a l’avaluació dels fets, la sessió no va funcionar, ja que l’únic que vam aconseguir va ser que dos grups d’alumnes sortissin a la pissarra a projectar els seus projectes corregits. Tenint en compte la resta del temps, va estar absent i perjudicant a l’astomosfera de la classe. Crec que l’orientador podria haver-se acostat als alumnes d’una altra manera, a fi de motivar-los. No és una tasca fàcil, però, des del meu punt de vista, opino que no va ser capaç d’afrontar la situació i que no va saber transmetre els ànims a l’alumnat. Al haver tants alumnes disruptius, eren molt difícils de controlar i cadascú necessitava una atenció personalitzada.

Així doncs, d’aquesta situació es poden extreure moltes conclusions diferents:

En primer lloc, opino que l’orientador no tenia les eines per afronatar aquells comportaments, atès que el protocol d’actuació no està ben definit. L’institut segueix una línia restaurativa positiva que impedeix que l’equip docent i els professionals estableixin límits. Aquest fet afecta a la discilplina i a la conducta dels alumnes, atès que tenen impunitat i no tenen conseqüències. Trobo que el sistema educatiu actual és massa permissiu i, per aquest motiu, acaba derivant en resultats negatius. Em sembla que s’han d’establir unes normes i uns límits, evidentment, sense caure en l’autoritarisme. També, considero que l’equip docent i de professionals haurien de disposar d’una sèrie d’eines que els guiessin per a poder fer entendre a l’alumnat que aquests comportaments no es poden repetir.

Una altra conclusió que he arribat és el fet que hi ha un gran desequilibri entre els grups A i B de 2n de l’ESO. Una millor distribució dels nois i noies contribuiria a un millor clima en aquesta classe.

D’altra banda, existeixen moltes diferències entre les formes d’actuació del professorat i trobo que tots i totes s’haurien d’unir, a fi d’actuar cap a una sola direcció amb els alumnes. Així mateix, l’orientador de 2n ha de saber mediar quan s’ocasionen conflictes entre estudiants, així com proporcionar estratègies per gestionar aquestes situacions de manera constructiva i fomentant un entorn escolar positiu i segur.

Per tant, cara a futures situacions similars, crec que l’orientador s’hauria de replantejar la manera com s’adreça als alumnes. A més, crec que hauria de parlar amb el professorat a fi d’arribar a acords, quant a les conseqüències de les conductes disruptives dels alumnes. Tot i això, crec que va ser una bona sessió per aprendre a afrontar i a prevenir aquestes situacions en un futur, quan sigui docent.

En aquesta entrada, he treballar les competències del màster de:

• Desenvolupar les habilitats comunicatives i socials necessàries per fomentar l’aprenentatge i abordar problemes de disciplina i conflictes a l’aula.
• Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional. 

  Bibliografia:

  Ornellas, A. [Adriana] i Garcia, A. [Alicia]. (2021). La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00279486/index.html?id=1